Poema a la paret.

Hi ets i no hi ets,

 com l'espurna d'un foc:

als ulls te m'acostes,

et miro d'aprop

i  en voler gaudir-te

                                                                       desapareixes...

Llavors canto vora el foc

rimes prohibides

cercant les guspires

del teu amor.

 Però no en trobo,

i segueixo cantant

versos de foc

i els meus llavis cremen.

Hi ets i no hi ets,

i jo et serco

cantant rimes prohibides

i desapareixes

com una guspira

i no et trobo.

No estiguis trist.

Estàs trist, oi?

Tothom s'odia.

Venga a matar-se

entre sí,

a fer renou

perquè sí

cridant-se,

un i un altre cop

odi, i venga més odi

perquè sí...

Però no estiguis trist.

Dia rera dia,

es quedaran sense forces.

Se n'adonaran que l'odi en sí

no té raons,

ni raó

ni vida.

 Tan sols mort.

Una mort lenta

 que mata,

crida

dia rere dia

a les portes de l'ànima:

No obris.

Doncs un dia

 se n'adonaràn que la violència
és una espiral
un cercle
 un quadre en blanc

un camí aspre
que no comença ni acaba,
ni mai hauria de començar.

Encara estàs trist...oi? T'entenc:

 La violència
perquè sí,
o sigui perquè sigui,
com sigui
i on sigui...
et fa sentir trist.

 

Nou dia.

Evolucionem a mitjes.
Ara envant,
ara enrere,
i pels voltants
 la vida fa via, molta via,
sempre envant
camina, i avançen
els dies, passetjant-se
vers la línia dels desitjos
que no es compleixen
i del temps que no triga
a bordar d'anys
i fils entrecreuats
 la mirada
d'aquell que no mira.

Segueix la fila d'estels,

 la mà que et guia arriba
tard o prest
tocant vora el cel
les cordes d'un nou dia,
sempre envant, sempre envant
amic meu no deixis mai
de tocar, deixa't guiar
pels dits que sonen allà dalt
dibuixant el teu camí
sigui de nit o de dia...
i camina, sempre envant,
bordant els teus ulls d'anys,
de vida, i veuràs com
allà on vagis
sempre hi haurà una mà
tocant, vora el cel,
les cordes d'un nou dia.