A què esperes, amic meu?

A què esperes, amic meu?

PINZELLADES

 PRIMERA PART

1ER ACTE.

-Perdoni, sap on és la felicitat?

 -Tot recte, la tercera  a la dreta.

Llavors continueu 200 metres,

i enfront hi ha la casa

número trenta-tres,

planta baixa.

Allà la trobarà.

-D'acord.

2N ACTE.

-Llegim els llavis:

NO.

 De cada pic escric pitjor.

Però com diu el meu avi:

Fes-ho, sense por.

3ER ACTE

M'agradaria sebre si ningú, mai

ha pensat en ell.

És a dir:

Si ha pensat qui és ell mateix.

Ho entenc:

No hi ha temps per dubtes

ni per a reflexions.

SEGONA PART

1ER ACTE,ESCENA B

Toc toc.

-Qui ets?

-Sóc jo.

M'han dit que aquí

trobaré la felicitat.

-Qui t'ha dit això?

Perque no diu la veritat.

2N ACTE, ESCENA B

Mirem atentament:

NO.

T'ho he de repetir?

Atenció:

Mirada fixa i sostinguda

fins l'eternitat.

Això no és un debat.

He dit que NO.

3ER ACTE, ESCENA C

I no es deuen obviar els detalls.

Introspecció magnífica

de la situació:

-Això és així, perquè jo ho dic.

Lògica decadent

a l'abast de millions.

No sé si ho he entès:

Repetim-ho, perfavor.

Imaginem

una allau d'elefants cegs

decidits a estampar-se

contra la paret.

TERCERA PART

1ER ACTE, ESCENA C

-Obrim, però.

-No sé qui ets,

ni que fas aquí.

-Ja t'ho he dit:

Venc en cerca

de la felicitat.

-T'has confós

em permí:

Segueix caminant,

 que la felicitat

 no és un lloc,

sinó un camí.

2N ACTE, ESCENA C

I NO és una paraula llarga.

Molt llarga. I conseqüentment,

la feim molt curta:

Sofriment verbal reduit a instants,

ressonància mental eterna.

Severitat i humanitat no solen anar de la mà.

Avui sí.

Quins ulls.M'escrutava amb la mirada,

  implorant clemència a crits.

Em negava:

-De cap manera, he dit.

-I jo et dic que sí.

Quin cansament.

Posseia una capacitat

de persistència infinita.

I no m'atacava:

es limitava a resistir,

diluint la barrera

entre els meus pensaments

i sentiments.

Ja no podia més:

-Bé, ves-hi.

A les 2 et vull aquí.

3ER ACTE, ESCENA C

Hi ha un punt en el temps

de no retorn.

Aquesta és la nostra generació.

La raó s'esvaeix

poc a poc,

obrint pas

 a l' incultura general.

Dins la consciència,

una subtil però

gegantesca manipulació

s'infiltra a través de les masses.

NO HO PERMETEM:

Eduquem, amb passió.

Siguem crítics.

No ens conformem

amb promeses de polítics.

 Lluitem pels nostres drets.

Fem l'amor:

 la guerra mai tendra raó.

Es que ningú ho entén?

Cada acte que cometem

 és una pinzellada plena de veritat.

 Dibuixem doncs, felicitat.

Iván Criado Chamberlain.

Quan la vida no es fa amb paraules.

Sense paraules.

Simplement, no puc.

Ara que ets alluny... no puc, i no vull oblidar-te.

Així és la distància:

però no puc allunyar-me de tu,

i no vull.

Quan la vida es fa paraules.-així s'anomena el meu blog-

(ja sé que sóc un boig)

perquè no vull, ni puc oblidar-me de tu.

I m'has robat les paraules.

Sí, t'ho dic a tu

i ho diria més clar, 

però no puc:

no tinc paraules.

Ara diga'm tu

què faig amb la meva vida

si no trobo les paraules.

Et menjaria a besades:

 Però no puc.

Així és la nostra distància,

ens separa

però així i tot

 no puc -i no vull-

oblidar les teves besades.

Diga'm: Què faig?

Si quan la vida es fa paraules

paraules, par...paraules.

Més paraules. No en vull més,

i em tornaré boig:

però així i tot no voldria trobar-les

-jo tan sols vull les teves besades-

Ah, paraules!

 No trobo les adequades

i no vull trobar-les:

Ara que la nostra distància em roba la vida

i les teves besades.

Amiga meva,

Diga'm tu ara,

a cau d'orella

que la nostra distància

no és eterna

-i és que no m'ho crec-

que siguis tan alluny ara

i no tenc paraules

ni vida

ni esperança

perfavor, diga'm ara

que la nostra distància

no és real

i és que no vull

ni puc

creure que sóc tan lluny

de les teves besades.

Ho sé: sóc un boig.

 Així sóc quan la meva vida no es fa amb paraules

i no les trobo,

 i es torna desordenada, i penso

 que no sóc més que un al·lot

desitjós d'estar al teu costat

que no té paraules, ni les vol

-jo tan sols vull els teus ulls aquí, ara-

Però no puc.

Així és la nostra distància,

estimada meva.

Em roba la vida, les paraules

- Ah, Mallorqueta,! T'anyorava-

però no puc, ni vull,
 viure sense les teves besades.