Quan la vida no es fa amb paraules.

Sense paraules.

Simplement, no puc.

Ara que ets alluny... no puc, i no vull oblidar-te.

Així és la distància:

però no puc allunyar-me de tu,

i no vull.

Quan la vida es fa paraules.-així s'anomena el meu blog-

(ja sé que sóc un boig)

perquè no vull, ni puc oblidar-me de tu.

I m'has robat les paraules.

Sí, t'ho dic a tu

i ho diria més clar, 

però no puc:

no tinc paraules.

Ara diga'm tu

què faig amb la meva vida

si no trobo les paraules.

Et menjaria a besades:

 Però no puc.

Així és la nostra distància,

ens separa

però així i tot

 no puc -i no vull-

oblidar les teves besades.

Diga'm: Què faig?

Si quan la vida es fa paraules

paraules, par...paraules.

Més paraules. No en vull més,

i em tornaré boig:

però així i tot no voldria trobar-les

-jo tan sols vull les teves besades-

Ah, paraules!

 No trobo les adequades

i no vull trobar-les:

Ara que la nostra distància em roba la vida

i les teves besades.

Amiga meva,

Diga'm tu ara,

a cau d'orella

que la nostra distància

no és eterna

-i és que no m'ho crec-

que siguis tan alluny ara

i no tenc paraules

ni vida

ni esperança

perfavor, diga'm ara

que la nostra distància

no és real

i és que no vull

ni puc

creure que sóc tan lluny

de les teves besades.

Ho sé: sóc un boig.

 Així sóc quan la meva vida no es fa amb paraules

i no les trobo,

 i es torna desordenada, i penso

 que no sóc més que un al·lot

desitjós d'estar al teu costat

que no té paraules, ni les vol

-jo tan sols vull els teus ulls aquí, ara-

Però no puc.

Així és la nostra distància,

estimada meva.

Em roba la vida, les paraules

- Ah, Mallorqueta,! T'anyorava-

però no puc, ni vull,
 viure sense les teves besades.