Uns llavis negres
cremen:
anestèsia frívola
dolça com ta pell
en dies d'estiu,
regalim desbocat
sense destí
ni finalitat
ni límits
a l'arrel dels temps.
Els seus ulls es tanquen.
I vers a vers
es veu immers
en una voràgine càlida
de sensacions,
somnolència, i de sobte
desperta amb violència
una veu al seu interior:
Els seus ulls es tanquen.
I vers a vers
es veu immers
en una voràgine càlida
de sensacions,
somnolència, i de sobte
desperta amb violència
una veu al seu interior:
- Per què plores?
- Dionís, jo...
Jo t'estimo,
t'estimo.
I mors,
mors amb mi.
- Què és la mort?
I la vida?
Mira'm als ulls:
Sóc l'instant etern dins vos,
ànima viva,
amor de dos
en una sola vida
en un sol cor
on res és tot
i tot, no és
si no creus:
Vermador, tu ets capaç de tot!
-
La seva consciència surava
durant un instant
per les voreres de l'ècstasi.
-
Al paradís s'hi entra un cop,
de cop.
I de cop i volta tornes al món,
d'abismal fondària.
I t'enfonses.
I et trobes sol
contra sòl,
sols tu amb tu mateix.
Llavors l'ànima
llàgrima a llàgrima
desfà l'enigma,
dignificant l'experiència
divinificant l'humanitat,
verificant l'existència
d'esperança a la vida.
I amb cada gota
s'aLíbera
l'energia universal dels cels,
viniferant
copa en copa
totes les cases
de Binissalem!
.
- Dionís, jo...
Jo t'estimo,
t'estimo.
I mors,
mors amb mi.
- Què és la mort?
I la vida?
Mira'm als ulls:
Sóc l'instant etern dins vos,
ànima viva,
amor de dos
en una sola vida
en un sol cor
on res és tot
i tot, no és
si no creus:
Vermador, tu ets capaç de tot!
-
La seva consciència surava
durant un instant
per les voreres de l'ècstasi.
-
Al paradís s'hi entra un cop,
de cop.
I de cop i volta tornes al món,
d'abismal fondària.
I t'enfonses.
I et trobes sol
contra sòl,
sols tu amb tu mateix.
Llavors l'ànima
llàgrima a llàgrima
desfà l'enigma,
dignificant l'experiència
divinificant l'humanitat,
verificant l'existència
d'esperança a la vida.
I amb cada gota
s'aLíbera
l'energia universal dels cels,
viniferant
copa en copa
totes les cases
de Binissalem!
.