Síntesi

lunes, 21 de octubre de 2013

Hoy tengo ganas de escribir un poema.

No.Hoy quiero ser un poema.
Hoy quiero brillar en el papel,
hoy quiero ser la palabra y sus signficados.


Quiero ser la huída de los pensamientos
anónimos,de alguien anónimo.
Quiero ser la imagen difusa
de una muchacha en la mente de él,
sus deseos,sus carícias,y todas esas cosas de amantes.

Quiero que mi vida sea un poema.
Salir a hurtillas de la conciencia,
y todas esas palabras que se escriben a traición:
quiero ser la palabra vivida.

Hoy,quiero ser un poema.
De esos que se escriben a la ligera,
pero cada palabra duele.
 También quizás quiera ser un soneto.
No,no quiero ser tan complicado.

lunes, 14 de octubre de 2013

Tu boca es el punto y final.

Por tu boca escupes verdades,
las masticas.
Eres un crimen perfecto.
Y sin embargo te quiero.
Provocas nudos en mi corazón,
no los desenredas.
Y aun así te quiero.


No me callas a besos,
me respondes con precisión.
 Y no quiero hablar más.
¿No se nota?
Quiero que cada fracción
de tu boca, sea mi camino
por donde andar.
 ¿Lo notas?
Besos, quiero besar tu boca ya:
al despertar, al dormir,
al soñar y al merendar.
¿No se nota?
No lo notas.
 Bésame ya.


 El tiempo se hace eterno.
Sigo aquí hablando.
Mis palabras no tienen final
y no me piensas callar.
 Pero yo te espero:
Qué remedio.
(Tu boca es el mejor remedio que hay).


Tu amor es el crimen perfecto.
Por tu boca escupes verdades,
las masticas.
O me llenas el corazón de mentiras,
y me las creo.
Pero aun así te deseo.
 Con tus palabras me enredas;
me enredo en tus labios
y aun así no me vas a besar.
Pero yo te espero,
aunque no haya nada que esperar.
En efecto, tu boca escupe verdades
y me hiere la realidad.
 Pero sin embargo te quiero.
Me dejas sin habla
y no me quieres callar.
Cállame ya,
 que yo no puedo.

Esta historia no acabará jamás.
Mis palabras se cansan,
y tus respuestas me enredan aun más.
Te voy a esperar:
¿Es que no lo notas?
Tu boca es el punto
y final.




 Iván Criado Chamberlain.









viernes, 11 de octubre de 2013

Tothom diu: II PART (i llavors calla)

No diguis res més.
És el moment de prendre decisions.
Què vols?
Pensa.

 És insignificant el valor del temps
dedicat a la recerca
d'un mateix,
comparat amb la recompensa
 de sentir-se bé.
Què t'agradaria fer?
Escolta la veu dins teu.

I no et callis:
Experimenta.Ara:
 ARA!
Passen els segons.
Els moments d'incertesa
requereixen intuició:
Tu tens la clau de les teves cadenes.
Allibera't ara!

Em fa la impressió
que tothom calla, i calla,
                                                         i calla en espiral,
                       i calla ara,
                                              i calla una estona,
                                     i calla,
                                                             calla,
                           calla, 
  calla per sempre.
 NO!
 El temps passa.
Compleix els teus somnis, ARA! 



Iván Criado Chamberlain.






martes, 8 de octubre de 2013

Tothom diu

Qui sap
si una majoria
cualque dia, somriurà.
 Tothom vol ser feliç.

Però:
Actuam per ser-ho?
Tothom dirà que sí.
Jo dic que qui sap.

És com un nen que vol aprendre anglès,
però mai vol llegir : 
diu que ja ho sap.
 Està clar que no ho sap.
Pero dirà que sí.

[I es que l'orgull ens pot]

Tothom diu que vol ser feliç.
Tothom diu moltes coses.
Atura't un segon.
Quantes coses de les que deim no complim?


 La teva resposta ho diu tot.


Iván Criado Chamberlain.





sábado, 5 de octubre de 2013

Constel·lació de tu.

Què puc fer?
Si no és deixar-me endur pel vent,
suaument.
I no sé com arribaré fins als teus canells.

Què puc fer?
Vaig a destemps, nuu de tu
i ens separa l'univers.

No sé que  fer.
Desvela'm la resposta, i no les nits,
que vull sebre els teus secrets.
I tan sols puc pensar-te:
 plaer finit,
que acaba on comensa
la linia dels teus pits.

Diga'm què puc fer,
si no és pensar-te 
i desvelar les meves nits.


Li he demanat al llit:
No sap què dir.
I nomes sé que imaginar-te
és la llibertat de poder
complir el meu desig.
Tanco els ulls, i sento que ets aquí.
Acaricio la teva pell amb els dits.
Et miro, i miro pero me n'adono
que ets un reflexe,
i la teva ausència em fa embogir.

Per què em passa a mí?
Seguesc a destemps, nuu de tu
i ens separa l'univers.
Pero la nit em parla de tu
en un diàleg intens:
Jo t'escric,
trista al·legoria de les teves besades.