Per a un gran amic meu, Joanet

Vet aquí una vegada

on no existia l'oblit

ni la consciència

ni la memòria;

tan sols quelcom

que somriu,

mira, sens veure,

plora, sens tristesa.

Vet aquí una vegada

 on goig era el dia a dia.

A les meves mans el món

era íntegrament essència;

la vida m'esperava joiosa

i els anys no existien:

Quina alegria!

Vet aquí una vegada

-com m'enrecord

d'aquells dies!, pura alegria.-

I quina ironia!, si en aquells dies

no existia l'oblit,

ni la memòria,

tan sols quelcom

que somriu,

plora, i mira.

 Perquè el records

de la vida

 que juguen a pica i amagar

són eterns?

Mira:

Hi ha uns ulls, que ningú oblida.

Ni tan sols en aquells dies,

on  era quelcom

que somriu,

plora, i mira.

Aquells ulls verds

em miraren,

i d’aquella mirada

sorgí un lligam

per sempre etern.

Perquè l’amistat sobrepassa

el temps, i la vida,

si són aquells ulls

els que em miren.

I que passi el temps,

que  viuré en aquells ulls,

plens d’energia.

I viuen amb mi encara,

pareix mentida.

 Amb tot això

puc dir amb alegria:

Ara i sempre, amic meu

serem tu i jo

còmplices de la vida.