L'aigua

Escoltau bé el brollar de l’aigua severa,

és com el gran despertar de les tenebres:

grisa com la tormenta  que m’espera,

impecable com el vent que mai es tempera,

   poderosa com l’oceà furiós que entre mil aigües  m’ anega.

Aquí teniu una breu explicació del poema:

Les paraules d’aquest poema et guien a través de tots i cada un dels sentits i la imaginació: és, com jo l’anomenaria, un poema intuïtiu. Per aquesta mateixa raó, cal llegir lentament, deixar-se endur, estar molt receptiu, i estar en pau, ja que el silenci és  molt important.

Tots i cada un dels versos,  és una situació diferent. Com a objecte guiador, neutre, hi ha l’aigua. Escolteu bé el primer vers: l’aigua que brolla, e imagineu-vos d’una font, d’un riu, d’una cascada, de la mar. Incita a relaxar-se, i a estar atent, perquè per escoltar cal estar atent.

Una vegada relaxats però atents, el segon vers incita a despertar-se, a deixar la ment en blanc: neix la visió d’un matí ple de boira a la mar, un bosc ple de boira, quelcom semblant al gran despertar de les tenebres.

Fins ara, silenci, pau, harmonia regnen els sentits i la ment. Fins que arriba el tercer vers, la tormenta surt del no-res, i l’harmonia es romp en un sol instant. El poder de la tormenta a punt d’explotar, la intranquil·litat que contrasta amb el silenci: és la paradoxa d’aquest vers.

I el moment d’èxtasi arriba amb el quart poema, amb la tormenta, les tenebres, el mar furiós i la força del vent impecable que arrasa amb tot. Els dos pols s’uneixen i del resultat en surt la destrucció total.

I, de sobte, arriba el quart i darrer vers.  La sensació de ésser absorbit pel caos, d’ ofegar-se en la mar, duu al súmmum dels sentits, els nirvis, la por, fins unir-se completament amb el caos, tot és un. I, de la mateixa manera que dels dos pols en pot sortir la destrucció total, pot sorgir la pau, la serenitat, l’harmonia, l’equilibri. Silenci.